Entrevista publicada a valorsocial, el 4 d’octubre 2020.
Quan feia classes d’economia en la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), Arcadi Oliveres diu que sempre preguntava als estudiants de primer, el primer dia, que pensaven que seria interessant estudiar en la seva assignatura. Una resposta majoritària – “i no sé per què misteriosa raó”, diu irònicament- era “la bossa”. Els agradava sobretot parlar de bossa i d’especulació. Ell els deia que era una ximpleria, que “si la bossa va bé és que la vostra butxaca va malament.” I viceversa, molt probablement.
Oliveres, economista, ex president de l’associació Justícia i Pau, professor durant anys d’economia ara jubilat, creu, a més, que per a sortir d’aquesta lògica, cal fer molts canvis en l’educació i en com aquesta reprodueix la societat; però fa falta, sobretot, canviar de model econòmic.
En aquesta entrevista parlem amb motiu de la celebració del dia de l’Educació Financera el 5 d’octubre, jornada promoguda per la Comissió Nacional del Mercat de Valors i el Banc d’Espanya, amb objectius oposats als quals Arcadi *Oliveres ens comparteix.
Què seria per a tu l’Educació Financera? Com es contraposa amb la proposta de les entitats que convoquen aquest dia?
Jo diria que els diners ha de ser un instrument per a facilitar l’intercanvi entre persones, però el que passa actualment és que els moviments de capital s’han convertit en un instrument de caràcter especulatiu. Crec que estem en un gran error. Això és fruit de la “*sacralització” que es fa dels diners: constantment les companyies telefòniques, o qualsevol empresa de béns i serveis ens ofereixen descomptes o beneficis, ofertes … com si la idea bàsica del moviment econòmic fos guanyar, guanyar, i guanyar.
Tinc la impressió que per a canviar l’educació financera hem de treure el guany del nostre horitzó. S’ha de mirar per a què serveix els diners, que evidentment és útil per a determinades coses, però esborrar la idea d’especulació i de guany.
“Els diners són útils per a intercanviar béns però s’ha convertit en un instrument especulatiu. Per a canviar l’educació financera hem de treure el guany del nostre horitzó. “
És difícil pensar en aquesta idea quan el sistema econòmic en el qual vivim està precisament basat en el guany i l’especulació.
Evidentment. Estem en mans d’un sistema econòmic, el capitalisme, i la nostra obligació, o la dels quals pensem en termes de banca ètica i economia alternativa, és sortir d’ell. Perquè és un sistema explotador, que no permet que la gent cobreixi les seves necessitats, que genera uns diferencials molt grans, que destrueix el planeta…
Quin paper juguen l’escola, la universitat en aquesta construcció d’imaginari i pràctica capitalista, com també a generar un discurs contrari?
Jo havia lamentat molt que en la facultat d’econòmiques de la Universitat de Barcelona (on vaig estudiar fa més de 50 anys) fins fa un parell d’anys hi havia una sucursal del Banc de Santander presidint l’entrada. Una de les entitats bancàries més impresentables del món, de les quals cometen més frau fiscal! El pitjor és que els grans bancs no estan únicament presents físicament, de manera visible, també en els programes d’estudi, fins i tot en el batxillerat, on s’impulsen estudis d’educació financera patrocinats per aquests, que expliquen als estudiants com podia especular millor, quins són els grans avantatges de la bossa, els guanys que això genera.
“Els grans bancs no estan únicament presents físicament en les facultats, sinó també en els programes d’estudi d’escoles i universitats.”
Quan es parla de l’economia de l’empresa, es fixa com a objectiu bàsic de l’empresa el lucre, el benefici, el guany, l’expansió; sense pensar que l’empresa el que ha de fer és produir, facilitar el consum, donar treball, etcètera.
Quan vaig començar a treballar l’any 1980 en la facultat d’econòmiques de l’Autònoma, i com el sistema d’economia que s’explicava en la facultat no m’agradava o no em semblava convincent o coherent a la meva perspectiva, vaig demanar al meu departament canviar d’assignatura i de facultat. Em van traslladar a la facultat de polítiques dient-me que aquella facultat era “més lliure, d’esperit no capitalista”, on podria fer el que més m’agradés. I em vaig quedar 26 anys, perquè volia estar lluny del que s’ensenyava en les facultats d’economia.
Actualment crec que és més greu: les facultats han facilitat a través dels bancs classes d’educació financera especulativa, i ho acompanyen i condicionen amb la concessió de beques, o crèdits universitaris, per la qual cosa tenen a la gent atrapada. Ensenyen capitalisme d’una banda, i ho exerceixen per l’altre.
És a dir, en comptes de “ensenyar” economia en general o ciències econòmiques, les facultats d’economia serveixen per a reproduir l’economia hegemònica?
Sí, però no passa en totes. En Mondragón, a Euskadi, per exemple, està la cooperativa homònima, amb una universitat que imparteix estudis d’economia. Allà les assignatures de caràcter financer es compten de manera diferent: economia col·laborativa, no especulativa, amb finances ètiques … Però si a l’Estat espanyol hi ha, per exemple, 50 facultats d’econòmiques, ha de ser l’única -o una de les poques- que ho explica completament de manera diferent.
Hi ha hagut alguns intents, petits, de crear màsters o postgraus d’economia social i solidària i finances ètiques, però no deixen de ser una excepció dins d’una norma on les propostes del sistema tenen molta més presència. A més, des de l’ecosistema cooperatiu, s’està promovent aquesta “educació” en espais formatius menys formals com a cursos o tallers, la divulgació i extensió en fires com la *FESC, … Sí que hi ha voluntat de canviar les coses, però cal reconèixer que en aquest moment és absolutament minoritari.
I fins a quin punt es pot educar al marge d’aquesta visió dins espais més formals?
L’educació és importantíssima i una eina bàsica per a canviar les coses. Però al mateix temps respon a una “missió” de reproducció del sistema no sols econòmic, sinó també social, religiós, i de pensament, mentre la societat estigui inclosa dins del món capitalista. N’hi ha prou amb obrir la ràdio, la televisió… tot està impregnat d’un discurs de “guanyi vostè més diners”, “compri això més barat”, “aprofiti aquesta oportunitat”. I això està en la mentalitat de la gent.
“L’educació és una eina bàsica per a canviar les coses. Però al mateix temps respon a una “missió” de reproducció del sistema”.
A l’escola o la universitat, n’hi ha prou amb mirar a com s’expliquen el funcionament d’una empresa a assignatures d’economia de l’empresa: produir, vendre, transportar, investiga i com a objectiu, maximitzar el benefici. A partir d’aquí tot va malament. És molt difícil que algú que la formació a l’escola ha estat d’aquest estil, que la televisió que ha mirat explica això, que el contingut de la publicitat que es troba recomanen aquestes coses, pugui canviar d’opinió.
Cal fer un treball, que s’està fent des de les Finances Ètiques i la ESS, però cal reconèixer que és molt complicat i que és inseparable d’un canvi de sistema econòmic.
I creus que aquest sistema econòmic, en el moment actual de crisi, s’ha evidenciat fràgil? Pot ser una oportunitat per a posar sobre la taula proposada per a deixar-ho enrere, o serà encara més difícil?
Els grecs deien que crisis era sinònim d’oportunitat, però si som realistes, i mirem com va reaccionar l’economia a la crisi de 2008, que precisament va ser una crisi provocada per l’especulació financera, va acabar afectant la butxaca a totes i salvant els bancs! I ara, aquesta setmana hem vist que un dels quals més estafes va fer, Bankia, i un dels més importants delinqüents, Rodrigo Rato, camina tranquil·lament pel carrer.
Es podria haver après la lliçó? Segurament. Potser el moment actual és encara més greu i ens obliga a reaccionar? Però vista l’experiència, no posaria la mà en el foc. A mi m’agradaria que això fos així, però veig que les coses no van per aquest camí.
Per a posar un altre exemple, i tornant a Bankia, una banca que en ser salvada pel govern, i que per tant era de propietat pública. I En comptes d’aprofitar-ho per a crear una banca pública en l’Estat espanyol, el que fem és fusionar-la amb una privada més gran (CaixaBank). I desapareix l’oportunitat. És a dir, en lloc de respondre tal com sembla que la crisi exigia, es respon al revés.
“En lloc de donar resposta tal com semblava que la crisi exigia, s’ha respost a la inversa: legitimant un model de finances que pressiona les persones i evadeix responsabilitats”
A part de legitimar un model de finances, que surtis il·lès del cop, es continua apostant per la concentració de grans corporacions, que s’ha demostrat poc funcional.
I tant. Grans corporacions que pressionen els clients, tenen un tracte desigual, cobren interessos abusius, s’amaguen en paradisos fiscals, no paguen impostos, i en molts casos actuen amb caràcter delictiu. En la facultat, ho deia així, perquè em semblava que calia dir-ho: finances és igual a delinqüència. No totes les finances, clar, però si les que imperen.
I aquests “delinqüents” que esmentes són els que són a les aules fent “educació financera”.
Sí, i moltes vegades aconsegueixen que hi hagi persones seguint aquests passos, fent carrera en grans bancs o prioritzant el benefici al benestar. I en aquest sentit hi ha alguna cosa que em fa més por que els bancs: els fons de pensions, on molta gent inverteix diners durant 30 anys de la seva vida; diners que posen a la disposició d’especuladors, que no rendeixen comptes; diners que financen la indústria armanmentista, o la petroliera, etc. mentre anem dient que estem en contra de tot això.
“Educació financera també és aprendre a fer un ús dels diners: no consumir en empreses que cometen frau fiscal, o no invertir en entitats que financen les armes o el canvi climàtic.”
I això ocorre perquè ens amenacen que mai es podran pagar les pensions, però és mentida. Si no existís el frau fiscal, si els diners del frau fiscal els destinéssim a pagar pensions, les pensions s’incrementarien en un 80%. Si fem fons de pensions no és que sigui necessari, sinó perquè hi ha frau fiscal. Això també ens ho haurien d’ensenyar quan parlem d’educació financera: fer un ús dels nostres diners consegüents, no consumint en empreses que cometen frau fiscal, per exemple.
