On uns altres veuen casualitat, jo veig causalitat.
Merovingio
Si els difícils moments que està travessant el planeta ho permeten, el 21 de maig de 2021 s’estrenarà l’últim lliurament de la saga de pel·lícules Matrix. La primera vegada que vam poder acudir al cinema a visionar el primer lliurament va ser l’any 1999 quan quedem sorpreses dels nous efectes especials que es mostraven, igual que de la idea filosòfica suggerida. Es plantejava una qüestió metafòrica que traslladava la nostra ment a relacionar-la, per exemple, amb l’al·legoria de la caverna del filòsof grec Plató que al principi del VII llibre de la República tractava d’explicar la situació en què es troba la humanitat respecte del coneixement.
En aquests temps que estem passant de quarantena i confinament en la nostra pròpia caverna, hem tingut l’ocasió de veure com la defensa del públic es feia notable i de quina forma es donava especial força al teixit de xarxes de solidaritat en suport a la gent més vulnerable. També hi ha hagut temps de pensar en possibles alternatives per a poder superar l’amarg glop que està passant la humanitat en tots els territoris i, especialment, una revisió crítica de l’antropocentrisme practicat en aquest sistema colonial, capitalista i patriarcal que està alterant els ecosistemes i destruint la naturalesa, portant al món directament al col·lapse. Assenyalava Murray Bookchin que “l’ésser humà ha creat desequilibris, no solament en la naturalesa sinó també, i més fonamentalment, en la seva relació amb el proïsme i en la mateixa estructura de la societat; i els desequilibris causats en el món natural són el resultat dels quals ha provocat en la societat” (ROMERO i GERBER 2019, 15).
La pandèmia s’ha sumat a la crisi global que ja patíem (sistèmica, múltiple i asimètrica) i hem escoltat una infinitat de propostes per a donar suport a la justícia climàtica, ja que no hi ha moltes més opcions que tractar de corregir les polítiques i actuacions en aquest sentit, i hem llegit els innombrables adjectius que es posaven al desenvolupament i a l’ecologia proposats per a tractar de continuar rentant la cara al concepte innomenable. El “sense nom” és el capitalisme; ja que, en les innombrables hores que hem estat davant del televisor i rebent informació d’altres mitjans de comunicació massius, ha faltat una sola crítica rotunda i definitiva al fet que l’objectiu únic i urgent és el canvi definitiu de sistema. La fi del neoliberalisme, amb el creixement econòmic sense limitacions i la desigualtat que prolonga, hauria de ser la primera alternativa a posar damunt de la taula per a poder pensar a conseqüència d’això en la construcció d’altres propostes.
Un dels debats més recurrents ha estat referent a l’educació, a la necessitat de recuperar les classes presencials, a les bretxes existents que es podrien aguditzar, a tornar a recuperar el sistema educatiu com sempre l’hem conegut… S’havia apuntat ja que “a les múltiples dimensions que la crisi civilitzatòria del capital posseeix sobre la realitat humana i natural, s’agrega una crisi del pensament: s’ha menyscabat la construcció –o si més no discussió– de les grans solucions que el món necessita” (ACOSTA I CAIXES 2018, 38). Finantzaz Haratago, la Xarxa Basca d’Educació en Finances Ètiques i Alternatives, porta un treball amb els centres educatius bascos a favor d’una educació econòmica crítica. Potser també sentim, com en la pel·lícula, que estem en una captivitat, atrapades en una presó que no podem veure ni tocar, que ens estan ocultant la veritat; en l’educació econòmica i financera dels centres educatius també impera el pensament únic.
El Pla d’Educació Financera de la Comissió Nacional del Mercat de Valors i el Banc d’Espanya ha contribuït en la inclusió de l’educació financera en el currículum escolar. S’observa com les entitats privades bancàries estan mostrant un gran interès a introduir les seves idees a les aules i modelar el currículum educatiu d’aquestes assignatures a favor seu. Des de Finantzaz Haratago s’està intentant impulsar, com a contrapès per a anivellar la balança, una educació econòmica i financera social, solidària, ecologista, feminista i ètica, amb la generació d’aliances locals-globals amb professorat i agents de transformació.
Aquest treball de participació col·laborativa assumeix que si l’educació financera forma part del projecte educatiu és fonamental incidir perquè inclogui la sensibilització sobre els impactes humans, socials, ambientals i de gènere del sistema financer. És palpable i notori que la ciutadania i les associacions organitzades mostren gran capacitat de fer propostes transformadores d’alt impacte social contribuint des de l’horitzontal cap a una economia social i solidària, amb la voluntat de construir un model financer que tingui el seu centre i objectiu en les persones i en el planeta.
Com hem assenyalat, les entitats bancàries estan oferint tallers i materials “educatius” als centres escolars. Creiem que les conseqüències de les diverses crisis financeres i la creixent desigualtat han posat de manifest els impactes negatius que la gestió de la globalització financera i les pràctiques de les entitats bancàries poden tenir en l’economia i el benestar de les persones i la naturalesa. Així i tot, segueixen amb l’obstinació a perfumar l’educació amb la seva colònia mental, generant el que Paulo Freire cridava, precisament, la “visió bancària” de l’educació on l’únic marge d’acció que s’ofereix als educands i educandes és el de rebre els dipòsits, guardar-los i arxivar-los, ja que el coneixement és una donació d’aquells que es jutgen savis als quals jutgen ignorants (FREIRE 2019, 62).
Al contrari, creiem que el sistema educatiu ha de dotar a l’alumnat de competències, esperit crític i maduresa per a saber desembolicar-se en el seu entorn, en el qual les finances tenen un pes creixent; però, en la nova docència, el sistema financer apareix totalment deslligat del sistema econòmic.
Les principals hipòtesis sostingudes per al començament del projecte Finantzaz Haratago continuen comprovant-se i sent més vigents que mai amb la publicació de l’últim Pla d’Educació Financera. La introducció de l’Educació Financera com a matèria específica del currículum educatiu continua presentant riscos evidents derivats del paradigma econòmic del qual part la consideració del que és capacitació financera i, per tant, de quins són els continguts seleccionats en el programa formatiu, quins els omesos i qui els imparteix.
Entre aquests riscos, trobem la invisibilització de l’impacte de les decisions financeres en el benestar col·lectiu, l’absència d’imparcialitat de les entitats financeres privades en el seu rol com a educadores, la focalització de la responsabilitat davant els riscos financers en les persones, la legitimació de l’statu quo i el foment de l’immobilisme ciutadà, validant així la visió del sistema neoliberal.
Considerem que en l’educació ha d’haver-hi una mostra d’alternatives per a facilitar l’elecció, ha d’existir un camp de possibilitats de coneixement que no estigui dictaminat per l’hegemonia. La llibertat d’elecció, tan pervertida en el capitalisme, es fonamenta de la mateixa manera en el sistema educatiu. Ho assumia també Merovingi en la descripció de la matriu quan assenyalava que “l’elecció és una il·lusió creada entre els qui tenen poder… i els que no ho tenen”.
El treball horitzontal que s’està realitzant a favor d’una educació econòmica crítica té un doble vessant: la de la reflexió i la de l’acció. Considerem el consum com un acte polític, no sols en productes de comerç local, d’energia sostenible, etc., sinó també quan parlem d’eines financeres ètiques. Creiem que les finances ètiques han de ser un eix de responsabilitat social que es promogui com a motor de canvi per a traçar polítiques i economies més socials i solidàries, per la qual cosa és necessari fomentar una educació que posi de manifest el valor intrínsec que comporten.
Al cap i a la fi, tornem a tenir davant l’elecció de la píndola. La possibilitat de triar la pastilla blava i “fi de la història”, com també va assenyalar Fukuyama, o prendre la píndola vermella i endinsar-nos a “el país de les meravelles” amb Alícia a través del mirall, on a través de l’ecologia de sabers trobem una educació involucrada en les lluites socials per una societat més justa (SANTOS 2019, 277); un pluriverso amb moltes pluriversidades per a mostrar altres mons possibles.
